Art, politització i acció pública

Pierre-Michel Menger

Resum

L’acció cultural pública ha donat lloc progressivament a dues concepcions divergents de l’art i de la cultura: l’una és universalista i es relaciona amb la innovació de la democratització; l’altra és diferencialista i relativista i advoca per una pluralitat no jerarquitzable de les formes artístiques. Què passa amb aquestes divergències en l’acció cultural pública i en la politizació de l’esfera artística? Una de les apories principals de la política cultural és la distància entre l’artista innovador i el públic en general, que es pot veure des de les dues vessants, la de la demanda (funció de democratització) i la de l’oferta (funció de suport a la creació). Aquesta distància ha estat objecte d’una defensa aristocratitzant i pessimista (la modernitat baudeleriana) o d’una racionalització politicoestètica (el principi d’avantguarda), però en ambdós casos planteja la qüestió de la divergència entre dinàmica de creació i dinàmica de consum. Aquesta distància posa de manifest una de les paradoxes constants de la identificació de la innovació amb l’emancipació socialment i políticament progressista: les classes altes són les que proporcionen el suport més ferm a la gosadia artística, mentre que el moviment artístic té com a base ideològica i política l’oposició a la dominació burgesa. La dualitat del valor de l’originalitat artística –heroisme aristocràtic de l’innovador contestatari o individualisme democràtic de l’artista expressiu– apunta a dos posicionaments divergents quant a la politització de l’art, que ofereixen dues respostes, actualment superposades a aquesta paradoxa.

Paraules clau

art, política, política cultural, democratització cultural.

Referències

Adorno, T. W. (1994). Introduction à la sociologie de la musique. Ginebra: Éditions Contrechamps.

 

Banfield, E. C. (1984). The Democratic Muse. Nova York: Basic Books. 

 

Bell, D. (1979). Les Contradictions culturelles du capitalisme, traducció francesa. París: PUF.

 

Bénichou, P. (1973). Le Sacre de l’écrivain. París: Corti.

 

Bénichou, P. (1988). Les Mages romantiques. París: Gallimard.

 

Bénichou, P. (1992). L’École du désenchantement. París: Gallimard.

 

Compagnon, A. (1990). Les cinq paradoxes de la modernité. París: Seuil.

 

Crane, D. (1987). The Transformation of the Avant-Garde. Chicago: The University of Chicago Press.

 

Descombes, V. (1987). Proust. Philosophie du roman. París: Minuit.

 

Dumontier, F., De Singly, F. i Thélot, C. (1990). La lecture moins attractive qu’il y a vingt ans. A Économie et Statistique, 233, 63-80.

 

Faure, M. (1985). Musique et société du Second Empire aux années Vingt. París, Flammarion.

 

Frey, B. S. (2000). Arts and Economics: Analysis and Cultural Policy. Berlín: Springer Verlag.

 

Gaudibert, P. (1977). Action culturelle: intégration et/ou subversion. Brussel·les: Casterman.

 

Graña, C. (1964). Bohemian versus Bourgeois. Nova York: Basic Books.

 

Hadjinicolaou, N. (1978). Sur l’idéologie de l’avant-gardisme. A Histoire et critique des arts, 49-76.

 

Hauser A. (1984). Histoire sociale de l’art et de la littérature. París: Le Sycomore.

 

Matonti, F. (2000). Les intellectuels et le Parti: le cas français. A Dreyfus, M. et al. Le Siècle des Communismes (pp. 405-424). París: L’Atelier.

 

Menger, P-M. (2001a). Durkheim et la question de l’art. A Fabiani, J-L. (dir.). Goût de l’enquête. Mélanges en l’honneur de Jean-Claude Passeron. París: L’Harmattan.

 

Menger, P-M. (2001b). Culture. A De Waresquiel, E. (ed.). Dictionnaire des Politiques Culturelles de la France depuis 1959. París: Éditions Larousse.

 

Moulin, R. (1992). L’Artiste, l’institution et le marché. París: Flammarion.

 

Moulin, R. (1995). De l’artisan au professionnel: l’artiste. A Moulin, R. De la valeur de l’art. París: Flammarion.

 

Mulcahy, K.V. i Swaim, R. C. (dir.). (1982). Public Policy and the Arts. Boulder: Westview Press.

 

Poggioli, R. (1968). The Theory of Avant-Garde. Cambridge (Mass.): Harvard University Press.

 

Ritaine, E. (1983). Les Stratèges de la culture. París: Presses de la FNSP.

 

Rosen, S. (1981). The Economics of Superstars. The American Economic Review, 71, 845-858.

 

Shusterman, R. (1991). L’Art à l’état vif. París: Minuit.

 

Taylor, C. (1994). Le Malaise de la modernité. París: Cerf.

 

Taylor, C. (1998). Les Sources du moi. París: Seuil.

 

Urfalino, P. (1989). Les politiques culturelles: mécénat caché et académies invisibles. L’Année sociologique, XXXIX, 100-101.

 

Enllaços refback

  • No hi ha cap enllaç refback.