Cridada per al nou monogràfic de DEBATS

L’emergència d’eines digitals com a instruments polítics, ha inaugurat una nova era per als feminismes, així com per a la defensa dels Drets Humans, la igualtat i la prevenció contra les violències de gènere. Per una banda, les eines digitals s’han convertit en un nou fòrum per a desenvolupar la democràcia (Castells, 2001, 2012; Chun, 2011), connectar-se entre si (Agger, 2003; boyd, 2014; Bustillos, 2017), i difondre missatges rellevants a grups d’interès (Dean, 2007; Friedman, 2016). Algunes de les autores defensen l’emergència d’una 4a Ona dels feminismes (Aune and Dean, 2015; Evans, 2015; Munro, 2013; Chamberlain, 2017) caracteritzada per l’activisme online, la interseccionalitat i la inclusió, la cual no derivaria automàticament en hegemonies categòriques virtuals del subjecte “dona”, amb tot, en fluxos processuals afectius que conformen una micropolítica que interactua a nivell macro.

Per altra banda, les notícies falses, els discursos d’odi i el reforçament dels estereotips de gènere en les xarxes esta obrint nous focus de debats relatius al riscs generats per aquestes eines digitals (Turkle, 2011; Livingston et al, 2016). Al temps, la ciutadania i els grups organitzats no deixen de mostrar els seus interessos, opinions i cridades d’atenció, missatges curts, pocs contextualitzats (en sentit semàntic i socio-polític-espacial), que són llegits i jutjats pel públic, un grup de persones variat i, en certa mesura, indeterminat, que els interpreta de formes diferents.

Una tercera línia de treball són les violències de gèner en el món. Les dones i els seus cossos segueixen sent objecte de violències com a resultat de la vigència del patriarcat (Butler, 2001, 2010; Bosch y Ferrer, 2002; Valcárcel, 2008), tant en zones de conflictes armats com en altres contextos socials (zones frontereres, ciutats, àrees rurals). Las resolucions internacionals i la legislació i decisions judicials s’han mostrat insuficients per a eradicar-les, la qual cosa ha fet emergir una mobilització col·lectiva per a reclamar seguretat, respecte i igualtat (Bunch, 2001; Enloe, 2014). L’organizació mitjançant eines digitals ha facilitat moviments populars com ara; @BringOurGirlsBack en Nigèria (2014), #Ni una menos en Argentina (2015), la Women’s March en Washington (2017), i/o la mobilització del 8 de març a Espanya (2018), entre d’altres. Els estudis postcolonials, per una part, i els estudis sobre la contribució de les dones en la construcció de la pau, per una altra, han creat un marc teòric fructífer per a l’anàlisi de les violències contra les dones al món, remarcant el paper de les dones en aquests contextos (Mohanty, 1984, 1991; Magallón, 2007, 2010; Villellas, 2016). L’Extremisme Violent (EV) ha modificat els escenaris de violència i la diversitat de rols de les dones en aquests, no únicament com a víctimes sinó com agents claus amb agència i poder que participen activament en la presa de decisions (Holmes et al., 2019; Nwangwu & Ezeibe, 2019).

Amb aquesta cridada esperem contribucions en castellà, anglés, valencià/català, que seran sotmeses a revisió per pars anònimes. Seran objecte de interès d’aquest monogràfic, treballs originals presentats per aquest anunci, tot i que no exclusivament limitats a aquests si s’emmarquen dins de les temàtiques suggerides. A mode d’orientació, proposem les següents objectes:

- Estudis empírics al voltant de la mobilització mitjançant les xarxes socials sobre la violència de gènere.

- Reflexions sobre la utilització ètica de els xarxes socials a nivell local o global.

- Impacte, contagi i conseqüències glocals, és a dir, tant a nivell local com global, de les cibercampanyes feministes.

- Metodologies d’interpretació de les mobilitzacions digitals i mobilitzacions tradicionals, als carrers, les organitzacions socials i les campanyes governatives o d’agents de interès. .

- Els papers de les dones i els debats feministes davant l’Extremisme Violent.